Començo a escriure amb ganes de parlar del descans, de la lentitud… I em vénen les paraules que van sorgir ahir, en forma de desig, a la roda verbal del grup de Biodansa de Girona: ‘Ser més que fer’. Me les faig meves i me les emporto lluny ben lluny. Demà agafo un avió a l’altra punta del món. Després d’un any molt i molt intens, em sento alhora feliç, agraïda, cansada 6b28deb1-4cff-4bec-a512-c14aa68e5c78… i amb ganes i necessitat d’agafar distància i caminar per nous paisatges. Em proposo un viatge tranquil, lent, fluid… Sé que serà un procés, intern sobretot, per anar desaccelerant el moviment -intens també- d’aquests últims dies de molt fer.   I si sé que viure el procés em fa bé, és també gràcies al que he viscut i visc en una sessió de Biodansa. Un espai de cura i afectivitat que em recorda, sempre amb els altres, que sense descans no trobo la vitalitat, que la progressivitat em fa més fàcil viure el procés amb benestar i que l’autorregulació m’ajuda a transitar millor pels canvis i pels diferents ritmes de la vida. I que sobretot em recorda, una i una altra vegada, que per ‘ser’ no cal ‘fer’.

Us comparteixo algunes lectures que em fan més fàcil comprendre el cansament i trobar noves maneres per ‘ser’ més lentes, tranquil·les…

L’art de perdre’s. Un article de la sociòloga Judit Carrera fa pocs dies a El País que m’ha fet recordar un llibre i un autor molt revelador: La sociedad del cansancio del filòsof alemany d’origen coreà, Byung Chul Han

Ens tornem a trobar al gener als grups de Girona (a partir de dijous 22 de gener), a Torroella ( apartir del dilluns 19 de gener) i a Rupià a finals de febrer… us ho explicaré a la tornada.